benjamí tenia un estudi al barri del raval de barcelona, en un carrer per on passaven les putes, els hòmens de bigot negre, els xiquets que encara juguen i alguns turistes perduts. en un racó de l’estudi es va inventar un bar, on es tornava cambrer les tardes dels diumenges, darrere d’un taulell de veritat, amb cendrers de martini, furgadents i gots de bar. li encantava preguntar-nos què volíem, obrir les cerveses, servir-nos tapes. quan l’ambient es calfava, desplegava un llençol de dalt d’aquell sostre ple de quadres i fustes i de sobte estàvem en un teatre. treia la seva caixa de barrets del marroc i de l’índia… i ballava darrere d’aquella tela blanca una dansa d’ombres. entremig d’un home cactus tapant-se de la pluja amb un paraigua; de dos enamorats discutint dalt d’un planeta; del silenci dels diumenges de l’eixample; de sirenes i cabareteres entre columnes i palmeres; d’elefants, milers d’elefants; de rita hevia, ben amin i isidre tarragona; d’històries de l’eloi amb què els seus amics inaugurem des de fa anys tots els mesos; de blocs pintats en un instant d’un semàfor; de llibretes que sols s’obren al vespre, perquè surtin de sota les gitanes; d’una maleta pintada amb dives d’òpera al mig d’una festa de les «nostres», que encara és la reina dels aeroports; de tantes vesprades buscant amb els pinzells la poesia.